diumenge, 27 de gener del 2013

EL MEU GRUP DE MÚSICA I JO ESTEM CONSTRUINT UNA NAU ESPACIAL

Estem intentant convertir la casa de l'arbre en una nau espacial. 

No. Seré sincera. Ho estic intentant jo. La resta d'habitants de la casa m'observen amb paciència i curiositat. De tant en tant em porten suc de taronja i em canten una cançó d'algun grup modernet i festivaler per animar-me. 

Li posem ganes. Ja ho crec. De vegades em sento obligada a deixar la feina d'enginyera espacial i he d'afegir-me a la cançó. Algunes vegades no ens sabem la lletra i no estem massa segurs de la música. Ens ho inventem tot. Fins i tot el club de fans.

Cantem i cridem i ballem i signem autògrafs fins que l'arbre tremola i recordo la meva missió: Conquistar l'espai exterior. 

M'està quedant preciosa, la nau. I la cançó que cantarem a crits el dia que marxem. Moderna i festivalera. Ja veureu.

Cantem de pena però pilotem naus espacials millor que ningú.


diumenge, 13 de gener del 2013

TENIM MÉS MÈRIT DEL QUE SEMBLA (POST-APOCALIPSI)

Normalment sóc jo qui marxa i ell qui es queda. 

Jo, hipnotitzada per llums de ciutat, per músics de carrer, cor d'asfalt. 

Ell sempre s'assegura que la casa de l'arbre continua en peu. Llegeix històries de superherois i manté fortes les arrels que jo no tinc. 

Aquesta vegada, però, sóc jo qui s'ha quedat. Ell mirava fixament un dels seus llibres de dracs i bruixots  i em parlava d'un camí que havia de recórrer, un apocalipsi, una batalla, un dolent molt dolent... 

Coses de divendres per la tarda quan cadascú arriba a la casa de l'arbre amb ganes d'explicar-nos mútuament la vida que hem viscut quan és obligatori estar despert.

Per una vegada sóc jo qui s'ha quedat vigilant la casa i ell qui arriba amb les butxaques plenes d'aventures. 

I de nou tinc la sensació que m'ha tornat a salvar d'un apocalipsi. 

No ens queda ni cafè ni xocolata. Però hem sobreviscut a la fi del món, a una colònia d'esquirols mutants i als meus intents de cuinar qualsevol cosa nutritiva.

Tenim més mèrit del que sembla.