EL MEU NOM NO ÉS WENDY

imatge: Robert Ingpen

A la casa de l'arbre els somnis difuminen les fronteres. Algunes vegades aquestes fronteres són com selves frondoses, vegetació humida, animals d'ulls brillants, flors impossibles, apartem les branques per avançar dins del somni amb l'emoció de qui explora camins invisibles. Altres vegades les fronteres que ens separen de la realitat es converteixen en altíssim murs de pedra que no ens fan cap por perquè som els autors del llibre imprescindible Com travessar altíssims murs de pedra i altres maneres de sobreviure entre somni i realitat. 

Algunes nits tiren pedretes a la nostra finestra sense cortines. Són criatures. Em criden, Wendy, vine a cuidar de nosaltres. Jo els dic que no sóc Wendy. Passem les nits així. El meu nom no és Wendy. No sé si alguna vegada ho va ser. Però ara el meu nom no és Wendy. És un d'aquests noms de frontera onírica. Wendy. Wendy... Recordem nens perduts al voltant nostre. recordem l'habitació blava. Els contes que explicàvem. Els nens que em criden. 

El meu nom no és Wendy. Aneu a buscar els lladres de noms. Potser ells us explicaran per què no podeu entrar a casa. Perquè el meu nom no és Wendy. Per què ja no puc cuidar de vosaltres. 

 Les fronteres es difuminen a la casa de l'arbre. 

Torneu quan tingueu les respostes. 

Porteu galetes.

L'HABITACIÓ BLAVA

Hi ha una habitació a la casa de l'arbre que no tornarem a obrir mai més. La vam pintar de blau fa temps. Érem feliços. Ara també som feliços però quan vam pintar l'habitació blava érem uns altres. Encara no havíem pres totes les decisions que ens convertirien en la història amb final estrany que som ara.

Quan el sol comença a marxar l'aire sembla una mica més dolç. Puc sentir la carícia imborrable dels personatges que vam ser mentres vaig passejant fins el camí de terra que porta a la ciutat. 

Tancant els ulls amb molta força puc tornar a aquell dia en què van ploure flors grogues sobre la gent. Nosaltres érem gent, també. Ens vam omplir les butxaques de flors grogues per adornar l'habitació blava. Tancar els ulls amb molta força és com volar en una nau espacial. Una mica igual. A la velocitat de la llum. Signifique el que signifique. I aparèixer lluny. I no ser nosaltres però somriure igual.

Haurem de decidir on guardem les claus de l'habitació blava ara que sabem que no la tornarem a obrir mai més. I som tan feliços com ho vam ser el dia que la vam pintar. 

No sempre els comiats han de ser tristos.

Sempre ens quedarà la velocitat de la llum. Signifique el que signifique.

FOC

via http://takeyourtimepage.tumblr.com/

M'agraden molt els meus peus. Caminar descalça, saber que em sostenen amb fermesa, remullar-los en aigua fresca, sentir-nos una mica salvatges quan correm amunt i avall sense sabates, tan contents que, si no estem prou atents, de vegades volem com ocells d'estiu. 

Se'ns mouen els peus d'una manera estranya quan volem amunt i avall. Jo crec que és per falta de pràctica. Tu dius que no, que moure els peus així és típic de la nostra espècie. Riem, riem sempre i tornem a casa a remullar els peus en aigua fresca. Em dius que he de fer els peus forts. Com l'arbre. Em sembla que visc dalt de l'arbre perquè no tinc arrels. Però estic treballant molt, volant amunt i avall, per trobar-les. 

Ens arriba olor de cendra i foc de lluny. Una por antiga em talla la respiració. Em dius que el nostre arbre no es pot cremar. Baixem a regar-lo abans d'anar a dormir. Desitgem amb molta força que la pluja arribe allà on hi ha la cendra i el foc. Que s'ho emporte tot. Que tots puguem viure dalt d'un arbre. Que s'acaben els dies de foc. Que no tinguem més por.