LA CANÇÓ DE MODA MÉS RIDÍCULA

Això se'ns ha anat de les mans.

Estem atrapats a la casa de l'arbre i sospitem del músic desertor. No descartem res però tenim la sensació que s'ha aliat amb les forces del mal i ens han llançat una maledicció. Podria ser també alguna cosa relacionada amb la física quàntica perquè el músic desertor tenia relació amb persones així... una mica... científiques... ja sabeu. 

Anem a escriure coses sense sentit. Anem a desafinar tots els instruments. Lalalaaa, lalalaaaaa...

Sigui com sigui, màgia negra o ciència, estem atrapats a la casa de l'arbre i no podem parar de tocar i cantar la cançó de moda més ridícula que hem escrit mai. 

Com la cançó de moda més ridícula, com la pitjor pregunta que et faran mai. Lalalaaaa, lalalaaa...

Se'ns estan acabant les provisions. Mengem per torns en els moments de lluïment solitari de cadascú dels instruments. L'únic consol es que han parat les serenates nocturnes amb theremin però ens preocupa que estiguin recuperant forces. Porteu-nos més olives, sisplau. No ens queden projectils.

Que trist és tot des què no res ens fa plorar. Que trist és ser tan feliç. T'he vist ballar amb Satanàs i m'ha agradat. Lalalaaaa, lalalaaaaa....

Els han crescut les barbes a tots. Menys a mi. Cosa que em tranquilitza profundament perquè no és el look que més m'afavoreix. Digueu-me presumida. Petits animals nocturns entren per les finestres i fan niu en les barbes dels meus músics. Grans animals nocturns van intentar-ho també però vam aconseguir mantenir-los allunyats a colp de guitarra. Ara ens miren amb cara de pena des de les finestres de la casa de l'arbre.

Quan pensen que hem acabat de cantar, fan sorollets feliços. Són un públic pelut i agraït.

T'he vist ballar amb qualsevol i m'ha agradat. És trist ser tan feliç, com un somni a mig acabar. Lalalaaaa, lalalaaaa...

Maleït músic desertor! Deixa'ns sortir d'aquí!

HORRIBLES CANÇONS D'AMOR AMB THEREMIN

Transformar una casa de l'arbre en una nau espacial és més complicat del que pensava. El grup de rock que em fa companyia i observa la meva habilitat amb el martell ara es dedica a dibuixar mapes de la galàxia. Carreteres interestelar, diuen. Per quan estigui la nau acabada, diuen. M'ajudarà a esquivar estrelles, diuen. 

Jo preferiria que toquessin un parell de cançons més. No sóc molt hàbil amb els mapes i tinc un mètode propi per esquivar estrelles que hauré de portar a patentar un dia d'aquests.

Un membre de la banda ha desertat. Al principi ens va preocupar una mica la seva desaparició però ja fa un parell de nits que es col·loca sota la finestra de la casa de l'arbre a cantar unes cançons d'amor espantoses. A ritme de theremin. Ha abandonat la guitarra per un theremin. No m'ho puc creure.

No trobareu res pitjor que una estúpida serenata nocturna a ritme de theremin. Ni encara que busqueu amb un mapa de la galàxia.

La banda em mira malament amb els ulls plens de lleganyes. Exigeixen solucions. 

De moment li he dit que o deixa de tocar el theremin o passarem a l'acció. Atacarem amb pinyols d'olives. Som experts. Podem fer molt de mal.

La banda necessita un guitarrista substitut. Si sap llançar pinyols d'oliva i orientar-se en l'espai exterior es valorarà positivament.

EL MEU GRUP DE MÚSICA I JO ESTEM CONSTRUINT UNA NAU ESPACIAL

Estem intentant convertir la casa de l'arbre en una nau espacial. 

No. Seré sincera. Ho estic intentant jo. La resta d'habitants de la casa m'observen amb paciència i curiositat. De tant en tant em porten suc de taronja i em canten una cançó d'algun grup modernet i festivaler per animar-me. 

Li posem ganes. Ja ho crec. De vegades em sento obligada a deixar la feina d'enginyera espacial i he d'afegir-me a la cançó. Algunes vegades no ens sabem la lletra i no estem massa segurs de la música. Ens ho inventem tot. Fins i tot el club de fans.

Cantem i cridem i ballem i signem autògrafs fins que l'arbre tremola i recordo la meva missió: Conquistar l'espai exterior. 

M'està quedant preciosa, la nau. I la cançó que cantarem a crits el dia que marxem. Moderna i festivalera. Ja veureu.

Cantem de pena però pilotem naus espacials millor que ningú.

TENIM MÉS MÈRIT DEL QUE SEMBLA (POST-APOCALIPSI)

Normalment sóc jo qui marxa i ell qui es queda. 

Jo, hipnotitzada per llums de ciutat, per músics de carrer, cor d'asfalt. 

Ell sempre s'assegura que la casa de l'arbre continua en peu. Llegeix històries de superherois i manté fortes les arrels que jo no tinc. 

Aquesta vegada, però, sóc jo qui s'ha quedat. Ell mirava fixament un dels seus llibres de dracs i bruixots  i em parlava d'un camí que havia de recórrer, un apocalipsi, una batalla, un dolent molt dolent... 

Coses de divendres per la tarda quan cadascú arriba a la casa de l'arbre amb ganes d'explicar-nos mútuament la vida que hem viscut quan és obligatori estar despert.

Per una vegada sóc jo qui s'ha quedat vigilant la casa i ell qui arriba amb les butxaques plenes d'aventures. 

I de nou tinc la sensació que m'ha tornat a salvar d'un apocalipsi. 

No ens queda ni cafè ni xocolata. Però hem sobreviscut a la fi del món, a una colònia d'esquirols mutants i als meus intents de cuinar qualsevol cosa nutritiva.

Tenim més mèrit del que sembla.

CONTRADIR ASIMOV

imatge: Natdatln

Aquesta nit d’insomni impossible, el no-somni de les màquines, la necessitat de contradir Asimov i abandonar-te només per sentir-nos ferits de mort. 

De sobte va començar a fer fred, un fred de planeta llunyà, records de casa, temors elèctrics, tornar-se a perdre, buscar-te a cegues. Pensava que no m’importaria perquè tu estaves prop i la neu es convertiria en un paisatge amable on jugar a ser els creadors. Contradir Asimov i fer-nos mal. Des què vaig tocar aquella estrella tot em sembla bonic i qüestionable, tot són preguntes i cables fora de lloc. Si tallem el cable vermell t’estimaré per sempre. Si tallem el cable blau l’eternitat s’acabarà demà. En qualsevol cas sortirem volant pels aires. Esclatarem amb un somriure i no dormirem mai més. Mai més. 

CONILLS EN PERILL

 Imaginem distàncies. La distància estelar. La distància especular.

De vegades projectem records falsos en un cel ple d'estrelles. És un missatge enigmàtic que només podran desxifrar els somiadors i els implacables devoradors de miratges.

He decidit deixar de llançar rellotges i anar a buscar el caçador. Una d'aquelles decisions que prenc de manera unilateral. Ja ho sé. Seré ràpida i tornaré abans que se'ns acaben les provisions de galetes.

Em preocupa que comence a fer fred i que arribe la foscor però m'ha semblat veure un reflex entre les flors. En el lloc exacte on hem calculat que viu el caçador de rellotges. Uns càlculs complicadíssims i sense dubte encertats. 

I si és el reflex del mirall que hem estat buscant tota la vida? 

Marxaré demà. Aquesta nit encara podem cantar i ballar i desxifrar missatges estelars. Tot està ple d'estrelles. Com un encanteri. Com una cançó perfecta. L'únic que hem de fer abans de marxar és ballar i recordar com era la vida a la ciutat quan imaginàvem estrelles darrere de les antenes. De vegades ho trobe a faltar.

Portaré galetes per si el caçador de rellotges té fam i és simpàtic.

La gent simpàtica mereix tenir sempre els armaris plens de galetes.

(No volia confessar-ho però un altre dels motius pels quals he deixat de llançar rellotges és que tinc por de pegar-li en el cap a un conill o a un animal semblant.

Tinc tan bona punteria...)

RELLOTGES

Avui mengem castanyes i després juguem a veure qui llança més lluny els rellotges. Jo sempre guanye. Van a parar molt lluny i fan un soroll molt graciós mentre volen per l'aire. Una cosa així: fiuuuuuuuuuuu! Quan cauen no fan soroll. 

Tu tens la teoria que hi ha algú esperant que caiguen els rellotges que llancem i els va recollint al vol com si cacés papallones. Per això no escoltem mai el soroll quan arriben a terra. Simplement desapareixen entre els camps de flors grogues que ens envolten.

Un dia d'aquests anirem a passejar i buscarem el caçador de rellotges. Jo crec que els deu plantar en una terra especial. Sí, un dia d'aquests anirem a buscar-lo i creuarem un bosc d'arbres carregats de fruites amb forma de rellotge. Els ocells que faran niu a les seues branques cantaran quan toquen els quarts.

Portarem castanyes per fer-nos amics del caçador de rellotges.

CONTES DE ROBOTS

imatge treta d'aquí

Algunes vegades em poso una flor als cabells només per veure com somrius. 

Per la nit, abans d'anar a dormir, llegim contes de robots. Les nits sense lluna llegim més estona, per compensar. 

Acaronem el llibre com si fos un objecte estrany, com si hagués nascut a l'arbre, ple de contes de robots. Fem veus diferents quan llegim en veu alta. Sovint semblen veus de bruixes i prínceps. Però no, són veus de robot. Poca gent nota la diferència però nosaltres sabem el secret. 

Nosaltres tenim un secret.

Apaguem el llum i posem la flor entre les pàgines del llibre. 

De totes maneres mai oblidem per on ens hem quedat.